UN MAL VIATGE!

Aquest és el títol que li ha posat l'escriptor al seu relat personal. Un relat ple de sentiments íntims i interns i que ha permès que pengem al nostre blog.
Des d'aquí, ens agradaria donar-li les gràcies per haver-nos deixat fer pública la seva història. Una història que pot ser-li d'ajuda a moltes de les persones que estan iniciades en el món de les drogues.

"Fa poc vaig descobrir a les xarxes socials aquest blog que havia creat una bona amiga i una companya seva. Xafardejant, vaig pensar que era adequat i una iniciativa genial. També vaig creure que d’alguna forma jo podia aportar l’experiència que havia tingut en aquest àmbit. Doncs, vaig tenir la meva primera experiència amb les drogues quan tenia 15 anys, i als 19 vaig haver de rebre tractament psiquiàtric per les conseqüències d’aquestes, ara amb 22 anys, decideix-ho relatar-ho amb l’objectiu d’obrir un debat positiu davant la prevenció.

Vaig començar a fumar sobre els 15 anys, en aquell llavors recordo aquest fet com quelcom divertit, transgressor... era la novetat i dur una cigarreta a la mà denotava maduresa, ser més “guay”, ser més gran... Percebíem aquell fet com allò de que presumir, exhibir, fardar... lluny del que ara en penso.

Fumar feia que creéssim petits grups de fumadors i seguint els patrons gregaris típics d’aquella edat, excloguéssim del grup a qui no fumava.

El “cuento” de que es comença amb la cigarreta i un s’acaba punxant no és 100% cert i tampoc és el meu cas, però si que puc afirmar amb certesa que hi ha una tendència progressiva d’augmentar la quantitat de substància tòxica que s’ingereix així com la duresa de la substància que es consumeix, degut a la tolerància o a la disminució de la sensació de saciació de cadascú. Pel que he vist aquests nivells són diferents en cada persona, com també és diferent el límit màxim d’ingesta abans d’una intoxicació com la que vaig patir. Tot i que aquests nivells són lluny encara del simple consum de tabac que comentava (també molt danyí).

En el meu cas la pròxima parada va ser el consum de cànnabis i els seus derivats. El problema més greu que atribueixo segons el que he viscut a aquesta droga, és la visó social que se’n té. Doncs, l’acte de fumar porros entre els joves està altament normalitzat, fet que fa minvar la conscienciació dels riscos que comporta.

Jo en aquell llavors sempre havia tingut uns resultats acadèmics satisfactoris i ara atribueixo amb fermesa la culpa al cànnabis (i a mi per consumir-lo) de com aquests van anar empitjorant de forma lenta i paulatina. Al principi no era significatiu però cada cop la manca d’atenció, la dispersió, la pèrdua d’interès eren més presents en la meva vida i ja no sols en l’àmbit acadèmic sinó també en el familiar, el social...

Ha mesura que passaven els anys allò que havia començat com una prova, un consum per divertir-nos o com un al·licient en moments puntuals del dia, va esdevenir una rutina, una rutina en que la consciència de que allò ens deixava en un estat diferent a l’habitual, s’anava reduint i es suplantava amb pensaments d’autoengany com: - A mi no m’afecta... puc fer fumat allò que faig habitualment. I realment si que podia, tot i que el que llavors havia canviat i que un mateix no veia, era el com.

Amb la mateixa inconsciència del dia en que començaves a fumar sense saber del tot la realitat que comportava, la següent estació en el meu viatge amb les drogues va ser amb la cocaïna.

En sentir l’experiència i la vivència d’amistats que havien provat la “coca”, “farlopa”, “fatu” diga-li com vulguis... en mi es despertava aquella perillosa curiositat, i sí... “la curiosidad mató el gato”

Van passar dos anys en que el consum de drogues via nasal o via oral de les quals ja n'havíem ampliat notablement el ventall, és va fer més constant. Cal tenir present que aquests dos anys en el còmput del temps de l'adolescència, eren per a nosaltres llargs i eterns, no teníem pressa i no pensàvem en quan això havia d'acabar, fet que feia que l'augment del nostre consum el percebéssim com quelcom no estrany, natural o el que és pitjor en molts cassos... que no el percebéssim.

Estàvem cegats per els estats de consciència en que ens deixaven els bolets, l'extasi, la Ketamina o el LSD i exaltats per l'eufòria física i psíquica que ens produïa l'speed o la cocaïna. En aquests dos anys ens varem convertir en falsos experts en la matèria, i els nens que de petit jugaven a metges, ara s'havien tret el post-grau i feien de científics barrejant tot tipus de substàncies desconegudes amb la química natural del cos (també prou desconeguda).

Arribats en aquest punt del trajecte començava a ser difícil veure com havia començat el viatge i com mica en mica ens anàvem embolicant més. El grau de consum seguia pujant i apareixien en el nostre camí drogues diferents i desconegudes com el nexus, la sàlvia divinorum... era la història de mai acabar.

Durant el consum cada cop donàvem lloc a situacions més surrealistes, a converses que sovint desvariejaven o a comportaments exagerats (histrionisme, conductes agressives...).

Va ser en aquestes èpoques nadalenques ara fa 3 anys, quan jo en tenia 19. Que allò que fins llavors havia estat en molts moments divertit, en algunes ocasions extraordinaries i en algunes d'altres (no tants) preocupants... va convertir-se en un malson.

Aquell ultim any el consum era normalment setmanal (de divendres a diumenge) tot i que sovint a meitat de setmana trobàvem una festa a la que assistir per tal de saciar la nostra ansia. Més tard, els últims mesos de consum, ja no ens calien excuses per tal de quedar i drogar-nos sense motiu aparent i de forma quotidiana. Dic quotidiana, perquè apart de fer-ho amb una periodicitat diària, ho fèiem en espais tant quotidians com l'escola, a casa...

Tot girava al voltant de la droga, per aquesta posaves en dubte amistats, et distanciaves d'aquells que no aprovaven el teu comportament i et deien la veritat a la cara, i feies l'impossible per aconseguir-ne. I quan dic l'impossible creieu-me que és l'impossible.

Aquell gener però em vaig donar el millor regal de reis que he tingut mai. Dic que em vaig donar, perquè el meu cos que es savi va decidir frenar. Fins passat 6 o 7 mesos no li vaig agrair aquell stop, doncs l'aturada es va materialitzar en forma de brot psicòtic, un brot que em faria de brúixola en la tornada per un camí en que portava perdut 4 anys, un camí enganyós que sembla aparentment planer però realment és obscur i recargolat.

Passar el brot no va ser gens fàcil, els deliris visuals i auditius m'acompanyaven allà on anés i eren difícils de suportar de la mateixa manera que també ho era per la meva família entendre com de cop alternava de forma sobtada i sense previ avis l'alegria extrema i la disfòria acompanyada d'un immens sentiment de grandesa comparable amb un contacte diví. A el pitjor sentiment de tristesa, fastig, por, rebuig i odi per un mateix, equiparable a la més sinistre tortura infernal.

Finalment aquests sentiments persecutoris, els pensaments paranoics i les conductes que ara puc recordar com una anècdota (i que no sempre ve de gust recordar), van ser controlats amb psicofàrmacs i una atenció mol personalitzada. Haig d'agrair als meus pares que rebutgessin la institucionalització i carreguessin a casa amb el pes del meu error, sinó tot no hagués anat tant sobre rodes...

Ara passats 3 anys vull recordar-me a mi mateix la sort que tinc per haver trencat aquell espiral directe a la perdició i poder relatar aquest fets aquí amb el fi de que algú en tregui profit i no inicií o pugui tornar a temps per un viatge que a hores d'ara mai hagués decidit emprendre."

No cal recordar-vos novament que aquesta és una història real, viscuda per una persona com nosaltres.

• Ara us toca a vosaltres aportar el vostre granet de sorra. Què us transmet aquest relat? Quins sentiments us desperta?
  

Mil gràcies a l'escriptor d'aquesta història. Estem segures que aquest relat li servirà d'ajuda a moltes persones que s'estan iniciant en el mal camí de les drogues.